La dialèctica de les dues mans

Des de la caiguda del mur de Berlín i des de que el senyor Fukuyama va anunciar la fi de la història ja han passat uns quants anys. Tot i que és evident que la història no s’ha acabat, si que s’ha instaurat un cert missatge de que han desaparegut ja, les dretes i les esquerres, o això és el que ens volen fer creure. Per saber si això és veritat caldria saber exactament que són les dretes i les esquerres, perquè si no es fa aquest mínim exercici, serà difícil poder respondre a la qüestió. A risc de simplificar molt les coses, jo definiria la dreta com la realitat existent, per tant, seguint un raonament cartesià, existeix. A la dreta no li calen ideologies, és el que és. Si mai ha necessitat un cos ideològic el fabrica a posteriori, o el pren de qui sigui, per justificar la realitat, el “no toquem-ho”. És, per utilitzar un sinònim clarificador, conservadora. L’esquerra es una altra cosa. L’esquerra no és una realitat existent, sinó una resposta a aquesta realitat, i que considera injusta. L’esquerra respon a una voluntat de canvi. Com que és una voluntat cal que defineixi el perquè, el què, el com, el quan es produiran aquests canvis. Aquesta definició és el seu cos ideològic. Com que es basa en un projecte de futur, en definitiva en un exercici intel·lectual, és lògic que apareguin solucions diverses i sovint contraposades, però tenen el mateix objectiu, canviar una societat que no els agrada. Des dels socialistes utòpics fins als socialdemòcrates actuals, passant pels moviments anarquistes, pel socialisme científic, pels ecologistes o feministes tots tenen un comú denominador. El que prima és la idea de canvi, de millora. Les formes, els accents, les èpoques poden variar, però sempre apareix la idea de transformar una societat, la real de cada moment, que volen millorar. Aquestes distintes solucions a problemes concrets, provoquen lluites o desavinences entre la mateixa esquerra. La dreta ho te molt més fàcil, com que es seu únic objectiu es defensar el sistema, ràpidament es posen d’acord.
La idea, quan es seguida per un col·lectiu més o menys nombrós, es transforma en ideologia i aquesta és com un far que apunta en la direcció que s’ha d’anar si volem canviar les coses. He fet una definició massa llarga tot i que he procurat ser simple, que no simplista, per arribar al punt de dir que les dretes i les esquerres per la seva pròpia definició existiran sempre, perquè sempre hi haurà qui voldrà conservar les coses com estan i qui les voldrà canviar. Potser els qui diuen que ja no hi ha dretes ni esquerres el que volen dir es que l’esquera, a Catalunya i en general, està falta d’idees. I en això si que els hi haig de donar la raó. Totes les idees socialistes, des de la revolució industrial fins ara han ajudat a millorar el món, i per tant han estat positives, però en la mesura que la societat ha anat canviant i en la mesura que no aconseguien les societats perfectes que apareixien en el seus manuals han estat substituïdes unes per altres. En aquests moments l’esquerra està orfe d’un far ideològic creïble que assenyali el camí, mentre que la dreta no dubte en aplicar idees socialistes si així perpetua el sistema. La intervenció de l’estat per regular l’economia ha estat possiblement des de sempre un denominador comú de tots els projectes socialistes. Curiosament ha estat aquesta recepta la utilitzada per la majoria de països per defensar els seus propis sistemes financers capitalistes. Però més curiosament encara, en plena crisi econòmica, la majoria de països europeus o bé per la via electoral o del que anuncien les enquestes, sembla que han donat o donaran l’esquena als partits socialistes. Es cert que l’esquerra està mancada d’idees, però ja en sortiran perquè mentre quedin injustícies al món, que la dreta permet o genera, l’esquerra serà necessària.

Patro Recober

Catalunya Causa Comuna - Vilafranca del Penedès

Una filigrana impossible?

Em sembla no equivocar-me si dic que, en general, s’accepta el corrent que considera que l’espècie humana no dóna per allò del “socialisme real” que pretenia la revolució d’octubre del 17. I, doncs ara, el socialisme, la socialdemocràcia i les corrents d’esquerra o progressistes, es troben no tenir altre remei que conviure en mig del que s’anomena neocapitalisme o de qualsevol de les variants que, encara que en diferents noms, són de la mateixa família.

És, doncs, precisament per això que neix la pregunta que encapçala aquestes notes: és possible tal convivència? Segur que fàcil no ho és, perquè això del neocapitalisme, en el seu fons, porta implícita la llavor de l’individualisme, la possessió sense límit, etc., característiques aquestes que són totalment antagòniques a qualsevol idea de progrés humanista i civilitzador. No obstant, tal com aconsellaria el bon sentit democràtic, es pot admetre que hi hagi qui consideri que aquesta afirmació sobre el neocapitalisme és excessiva, potser poc rigorosa o que caldria matissar; però del que sí estic convençut és que tothom i tota dona estarà d’acord que, pel cap curt, res té d’escola humanitzadora, ni d’escola que desvetlli la fraternitat i, molt menys encara, el valor d’iguals de totes les persones. Per tant, és evident que han de conviure dues concepcions de la vida que poc tenen en comú.

Però la realitat és que el funest mur de Berlín s’esfondrà i amb ell molta injustícia i mort innocent, però també penso que enmig de la destroça que hi havia, potser de manera difusa, certes il•lusions i esperances. Encara que ara fem l’orni, em sembla que en algunes d’aquelles pedres hi havia enganxada un mica de pell de totes, o bona part, de les esquerres. Però la magnitud del fracàs va ser tal, que ningú –ja sigui per vergonya o per no ser pres per altre- va sortir al carrer a recollir-ne les bones pedres que ben segur que hi havia en mig de tanta runa. La veritat és que en aquell moment esclatà una celebració joiosa d’abast gairebé Universal.
(Cal pensar que avui assistim a l’esfondrament d’un altre mur, segurament de biaix més subtil però d’efectes també perversos, i, de moment, ningú gosa obrir la boca).

Bé, he dit tot això per fer arribar un suggeriment a “Catalunya Causa Comuna”, suggeriment o proposta que em sembla necessària donada la conjuntura sociopolítica que he apuntat abans i que, mal ens pesi, és vigent en bona part del món: Crec que seria bo per part dels governs i partits polítics progressistes o d’esquerres, posar especial atenció, donant-los recolzament i estudiar possibles complicitats, a tantes i tantes organitzacions o grups, grans o petits, que en el seu postulat tenen preeminència els valors d’igualtat, solidaritat, estímul col•lectiu, bones pràctiques i que malden per nous paradigmes socials i polítics que van més enllà dels que ens ofereix “l’ordre establert”; valors, tots ells, que sens dubte ajuden a un progrés civilitzador, el qual, penso, no vol dir altra cosa que viure en conviccions democràtiques.

Totes aquestes organitzacions haurien d’ajudar – ja ho fan! – a crear consciència de la força que es pot exercir, tan en l’àmbit individual com col•lectiu, per a canviar les injustes polítiques neoliberals. De manera especial, penso que “Catalunya Causa Comuna” hauria d’urgir als partits polítics que, si no volen esdevenir camins ja intransitables, necessàriament han de reflexionar – amb tota la prudència que calgui però sense pors esterilitzants i amb molta generositat – sobre la manera de fressar nous camins, més amples i amb més retombs de visibilitat clara, per tal d’afavorir el trànsit a un major nombre de persones i d’idees. (Ja sé que alguna reflexió haurien de fer també algunes de les organitzacions o grups esmentats, tota vegada que les cares dels qui els lidera, sovint són les mateixes de fa trenta o quaranta anys. – Atenció a França!: es comencen a bellugar noves cares (?) i, sobretot, nous discursos).

Soc plenament conscient que aquest petit comentari o suggeriment no té res de nou; el que sí tindria de nou seria el trobar la manera de convertir-ho en realitats; és previ, però, per a donar passos en aquesta direcció, tenir-ne voluntat política u esvair tota por de perdre cadires pel trajecte. Altrament, o s’obté una major implicació de la ciutadania en els afers d’interès col•lectiu, o les sortides d’aquesta filigranada convivència, poden anar per molt llarg.

Telm Huguet

Els valors de l'esquerra

Els últims temps hem entrat en un nou cicle, tan pel què fa a valors com a actituds socials, econòmiques o culturals. Els canvis que això ha representat, no han estat prou assumits per part dels polítics, i l’esquerra ha mostrat moltes dificultats a l’hora de liderar els nous valors i necessitats socials emergents, fet que ha quedat palès a l’hora de fer front a la greu crisi econòmica en la que estem immersos, no sols a Catalunya, sinó a Europa i a la majoria de països del món.
Això no significa que la lluita per la llibertat, la justícia i la igualtat, hagin perdut protagonisme en l’àmbit de les reivindicacions de les organitzacions d’esquerra, però el què sí es evident és que, en un context globalitzat com l’actual, cal incorporar nous valors que apostin per un aprofundiment dels drets de les persones, tan en l’àmbit individual com en el col·lectiu.
Cal que les forces progressistes aportin idees i solucions per impulsar una millora en les condicions de vida de les persones. La democràcia és crucial per assegurar aquesta millora, però també és imprescindible el compromís i la participació de la ciutadania, basada en drets i deures, i encarar entre tots aquest nou ordre social.
Per crear una societat més justa i segura, els partits i les organitzacions socials d’esquerra, han de cercar solucions als problemes actuals i plantejar-se
Quins mecanismes cal impulsar per aconseguir un nou model de creixement?
Com assegurar un treball de qualitat i la participació dels treballadors en la presa de decisions a l’empresa?
Com assegurar la llibertat cultural, religiosa i lingüística de les persones?
Com garantir un tracte igualitari per a tots els ciutadans i ciutadanes?
Quines estratègies organitzatives ens poden conduir a una major participació ciutadana?
Com respondre als valors conservadors que estan impregnant la nostra societat en temes com la igualtat de gènere, el canvi climàtic, l’avortament, la pluralitat religiosa, l’eutanàsia,...
...
Aquests, i altres reptes, s’han d’abordar amb una certa celeritat; perquè ho reclama la ciutadania, però també per donar sentit al discurs i a les organitzacions progressistes, i justificar la seva supervivència.

L’objectiu és clar: aconseguir una Catalunya i un món més social, més just i més lliure.


Àngels Navarro Millares
Catalunya Causa Comuna – Vilafranca del Penedès