Em sembla no equivocar-me si dic que, en general, s’accepta el corrent que considera que l’espècie humana no dóna per allò del “socialisme real” que pretenia la revolució d’octubre del 17. I, doncs ara, el socialisme, la socialdemocràcia i les corrents d’esquerra o progressistes, es troben no tenir altre remei que conviure en mig del que s’anomena neocapitalisme o de qualsevol de les variants que, encara que en diferents noms, són de la mateixa família.
És, doncs, precisament per això que neix la pregunta que encapçala aquestes notes: és possible tal convivència? Segur que fàcil no ho és, perquè això del neocapitalisme, en el seu fons, porta implícita la llavor de l’individualisme, la possessió sense límit, etc., característiques aquestes que són totalment antagòniques a qualsevol idea de progrés humanista i civilitzador. No obstant, tal com aconsellaria el bon sentit democràtic, es pot admetre que hi hagi qui consideri que aquesta afirmació sobre el neocapitalisme és excessiva, potser poc rigorosa o que caldria matissar; però del que sí estic convençut és que tothom i tota dona estarà d’acord que, pel cap curt, res té d’escola humanitzadora, ni d’escola que desvetlli la fraternitat i, molt menys encara, el valor d’iguals de totes les persones. Per tant, és evident que han de conviure dues concepcions de la vida que poc tenen en comú.
Però la realitat és que el funest mur de Berlín s’esfondrà i amb ell molta injustícia i mort innocent, però també penso que enmig de la destroça que hi havia, potser de manera difusa, certes il•lusions i esperances. Encara que ara fem l’orni, em sembla que en algunes d’aquelles pedres hi havia enganxada un mica de pell de totes, o bona part, de les esquerres. Però la magnitud del fracàs va ser tal, que ningú –ja sigui per vergonya o per no ser pres per altre- va sortir al carrer a recollir-ne les bones pedres que ben segur que hi havia en mig de tanta runa. La veritat és que en aquell moment esclatà una celebració joiosa d’abast gairebé Universal.
(Cal pensar que avui assistim a l’esfondrament d’un altre mur, segurament de biaix més subtil però d’efectes també perversos, i, de moment, ningú gosa obrir la boca).
Bé, he dit tot això per fer arribar un suggeriment a “Catalunya Causa Comuna”, suggeriment o proposta que em sembla necessària donada la conjuntura sociopolítica que he apuntat abans i que, mal ens pesi, és vigent en bona part del món: Crec que seria bo per part dels governs i partits polítics progressistes o d’esquerres, posar especial atenció, donant-los recolzament i estudiar possibles complicitats, a tantes i tantes organitzacions o grups, grans o petits, que en el seu postulat tenen preeminència els valors d’igualtat, solidaritat, estímul col•lectiu, bones pràctiques i que malden per nous paradigmes socials i polítics que van més enllà dels que ens ofereix “l’ordre establert”; valors, tots ells, que sens dubte ajuden a un progrés civilitzador, el qual, penso, no vol dir altra cosa que viure en conviccions democràtiques.
Totes aquestes organitzacions haurien d’ajudar – ja ho fan! – a crear consciència de la força que es pot exercir, tan en l’àmbit individual com col•lectiu, per a canviar les injustes polítiques neoliberals. De manera especial, penso que “Catalunya Causa Comuna” hauria d’urgir als partits polítics que, si no volen esdevenir camins ja intransitables, necessàriament han de reflexionar – amb tota la prudència que calgui però sense pors esterilitzants i amb molta generositat – sobre la manera de fressar nous camins, més amples i amb més retombs de visibilitat clara, per tal d’afavorir el trànsit a un major nombre de persones i d’idees. (Ja sé que alguna reflexió haurien de fer també algunes de les organitzacions o grups esmentats, tota vegada que les cares dels qui els lidera, sovint són les mateixes de fa trenta o quaranta anys. – Atenció a França!: es comencen a bellugar noves cares (?) i, sobretot, nous discursos).
Soc plenament conscient que aquest petit comentari o suggeriment no té res de nou; el que sí tindria de nou seria el trobar la manera de convertir-ho en realitats; és previ, però, per a donar passos en aquesta direcció, tenir-ne voluntat política u esvair tota por de perdre cadires pel trajecte. Altrament, o s’obté una major implicació de la ciutadania en els afers d’interès col•lectiu, o les sortides d’aquesta filigranada convivència, poden anar per molt llarg.
Telm Huguet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada